Eleccions Euskadi 2009

Com que divendres tinc un examen de la Grècia Antiga i dilluns un altre de la Catalunya Moderna em poso a opinar sobre les eleccions basques, no fos cas que perdés (encara més) la costum d’escriure al blog.

Comencem pel principi: el PNB va guanyar amb vots i amb escons (30), després el PSE-EE amb 25, seguit del PP amb 13. Sobre un Parlament de 75 vots, on la majoria està a 35, les possibles combinacions són:
PNB (30) + PSE-EE (25) = 55 La suma dels dos grans.
PSE-EE (25) + PP (13) = 38 Suma dels que representarien l’alternativa al PNB.
PNB (30) + PP (13) = 43 La suma de les dretes.
No hi ha altres combinacions possibles ja que amb els altres partits minoritaris ningú suma [Aralar (4), EA (1), EB (1) i UPyD (1) = 7]. L’únic que podria passar, seria que el partit de López es quedés sol a l’hora de presentar la seva elecció a la investidura i, per tant, el PNB guanyés en una segona volta.

LEGITIMITAT:
Un cop situats aquí veiem que els socialistes tenen, d’entrada, més suport parlamentari que cap altre candidatura. Cosa innegable vista la postura del PP de Basagoiti.
Per tant, seguint les regles del joc parlamentari és completament legal, lícit i legítim que Patxi López sigui Lehendakari.

ESQUERRA ABERTZALE I ETA:
Són dos termes que no s’han de confondre. ETA és una organització armada i l’esquerra abertzale és un moviment polític i social d’esquerres i independentista representat per diferents partits polítics, entitats i organitzacions pacífiques no lucratives. Ara bé, s’han il·legalitzat una sèrie de candidatures ja que, segons demostren investigacions policials i judicials, estan vinculades amb l’organització armada Euskadi Ta Askatasuna. Cap Estat ni govern pot tolerar que es financi-hi, directament o indirecta, a una organització terrorista a través dels impostos de tots els ciutadans. Per tant, és coherent que hi hagi partits prohibits a Euskadi [com els partits feixistes a Alemanya]. I qui es senti abertzale té altres candidatures desvinculades de l’organització armada per votar, com Aralar (la força que més puja).

EL VOT NUL
Hi ha hagut uns 100mil vots nuls que vindrien a representar 7 escons que, alhora, podrien donar la majoria necessària a Ibarretxe per formar govern. A més a més, probablement serien encara més ja que haurien robat vots a Aralar, sumant uns 9 escons (els mateixos que tenia el PCTB). Ara bé, si realment l’entorn d’aquests partits il·legalitzats hagués volgut evitar una majoria “constitucionalista” hagués anat a per el vot útil.

PACTES
Un cop matisat tot això i partint de la base que qualsevol “matrimoni” polític és lícit podem debatre l’encert o no de cada pacte.
PNB + PSE-EE: Un acord bastant insostenible ja que el PSE hauria de cedir la lehendekaritza a Ibarretxe (sempre he estat partidari que en una coalició el més gran és el que ha de tenir la presidència). Un acord que difícilment acceptarien els socialistes ja que es deuen als votants que han apostat per una alternativa a 30 anys de PNB i més tenint en compte que hi ha altres sumes on el PSE tindria més poder i podria, així, tirar endavant amb més facilitat el seu projecte per Euskadi.
PSE-EE+ PP: La suma del segon i tercer partit. El PP no té cap mena d’intenció de facilitar un altre govern peneuvista, per tant, donarà la investidura al qui representi l’alternativa a Ibarretxe i al sobiranisme basc. Fins i tot, les últimes declaracions anuncien que les condicions són les mínimes i no tenen intenció de formar govern. Per tant, seria lògic que el PSE acceptés un pacte de govern en el que ha de cedir entre res i menys.
PNB + PP: Tot i que Urkullu ho ha intentat in extremis, el PP no sembla disposat a reeditar pactes amb el PNB.

RESUMINT
Si em pregunten la meva opinió, entenc que el més lògic i probable és que PP i PSE-EE pactin i Patxi López formi govern en solitari. Tant López com Basagoiti es deuen als seus votants, i aquests semblen apostar per un canvi de rumb en la política portada per Ibarretxe. No hi ha més. No sóc partidari de pactes amb el PP, però entenc que si pactar amb ells facilita tirar endavant el projecte socialista per Euskadi no hauria d’haver-hi cap problema. No simpatitzo massa amb els nacionalistes: ni el representats per el PNB ni el de UPyD i PP.

Sobre l’etern i cansat debat de si aquí el PSOE està fent una mostra més d’espanyolisme ranci:
- Qualsevol partit que vegi la possibilitat de governar (i més si és en solitari) ho farà, pactant amb el mateix diable si fa falta. Tanmateix, vull creure que és per tirar endavant un projecte de país amb la màxima facilitat possible, sense renunciar a cap dels punts primordials.
- El mateix partit governa o ha governat amb nacionalistes a altres municipis i comunitats, així com ha arribat a pactes importants amb CIU i PNB (partits als que ha “destronat” en l’última etapa).
- El partit socialista està demostrant ser un partit transversal que pot agradar i emprenyar a tothom a la vegada, que, tot sigui dit, és altament positiu. Tots els ciutadans de l’Estat espanyol poden dir coses positives del govern ZP, encara que no l’hagin votat i no tinguin intenció de fer-ho.

EL POBLE 2008 (butlletí del PSC-PM Breda)

Hola a tots!

Aquí us penjo, el butlletí del PSC-PM Breda de l'any 2008. El format en paper és un xic diferent, però el contingut és el mateix.

Si no podeu ampliar les fotografies, mireu-les AQUÍ (només per usuaris de facebook)

Tanmateix, en breu estarà penjat a la web oficial del PSC-PM BREDAon podreu descarregar-vos el butlletí en PDF.

Disculpin les molèsties.

Yes, he did

El canvi ja ha arribat. Aquesta va ser la taxativa frase amb la que Barack Hussein Obama celebrava la seva victòria electoral. El canvi és evident, Obama no és Bush; com tampoc ho és McCain o Condolezza Rice. Però, era aquest l’únic canvi que s’esperava? Pensava que, apart de la raça (mig kenyana, mig de Kansas) hi havia un rerefons polític i ideològic amb Obama. Resulta que no.

El més centrista dels candidats demòcrates no té un programa clar, a diferència d’Edwards o Hillary Clinton. Els assessors amb els qui està comptant són de l’era Clinton (el mateix de la guerra dels Balcans, els bombardejos a Iraq i les bombes al camp de refugiats de Bòsnia i a la farmacèutica del Sudan). La llarga llista de clintonites amb la que vol formar govern demostra, si més no, una manca increïble de lideratge. També pot semblar, a tot mal pensant, que tot estava planejat per l’òrbita Clinton-Albright per posar a qualsevol titella a la Casa Blanca. Han enfrontat una dona amb un negre a les primàries (que progres que són!) per simular un canvi respecte Bush. La manera obscura amb la que els demòcrates varen permetre que Hillary perdés les primàries, guanya sentit a l’hora de veure que també volien simular un canvi respecte l’era de Bill Clinton. Canvi que, com s’està veient, no existirà.

Fitxatges emblemàtics com Napolitano, governadora d’Arizona, famosa per enviar l’exèrcit per frenar l’entrada d’immigrants i per la seva defensa a ultrança a la pena de mort, posa de manifest que l’ex senador no serà tan d’esquerres com ens ha fet creure a Europa.
El pla de sanitat pública de Hillary Clinton pot quedar aparcat en qualsevol moment ja que la ex primera dama ha perdut les primàries: encara gràcies que l’han nomenat Secretaria d’Estat (perquè el govern Obama sembli una mica progre).
Joe Biden sembla complir la quota d’home blanc cristià i amb experiència (una mena perfil que la política actual està perdent), tanmateix, Biden no ha semblat molt espavilat a l’hora de defensar la candidatura: no va aconseguir guanyar a Pallin en un debat! [Modestament, jo que no parlo molt bé l’anglès i no tinc ni idea dels problemes interns dels EEUU, em veuria en cor de guanyar a la governadora en un debat; i després me n’aniria amb ella a matar óssos des de l’helicòpter federal].
I per què no parlar de Collin Powell? Tan estimat ara. Que se n’ha fet d’aquell polític mentider sense escrúpols que va defensar la guerra d’Iraq davant l’ONU i (contra la seva voluntat?) va iniciar la guerra? Doncs és el mateix que ara Obama vol fitxar. Pot ser un gran assessor: algú capaç de començar una guerra per mantenir la cadira és capaç de tot. Mentre els demòcrates li posin un plat calent a taula, Powell serà el gran aliat fidel. El tornarem a veure a Moncloa per reunir-se amb Piqué o amb Ana de Palacios?

On veurem el canvi? Les tropes que diu que vol retirar d’Iraq (perdoneu que desconfiï) les enviarà a Afganistan. No hi haurà canvi d’estratègia amb Israel. Les relacions amb Rússia seran més complicades que les que van tenir els seus antecessors. Tindrà la sort de, quan esclati un altre conflicte, poder ensenyar el tipus que porta tants mesos preparant? Amb la crisi de Geòrgia ja ho va fer. L’exclusiva de veure el President dels EEUU amb tanga a les platges de Hawaii serà veritablement històric. Aquest és el gran canvi que tant temps fa que esteu esperant?

Crisis 2008

Ja és innegable. Estem en crisis. Una crisi mundial amb epicentre als EE.UU. Una situació econòmica tant o més greu que la de 1929. Tanmateix, sóc més optimista del que caldria esperar. I això que personalment me’n puc veure afectat: la meva mare viu dels divorcis dels barcelonins, el meu pare treballa a Arquitectes Sense Fronteres (un sector colpejat a dos bandes per la crisi; la construcció i la cooperació), el meu germà està acabant un mòdul d’electromecànica, amb sortides a la industria de la carrosseria arbucienca i jo estic estudiant Història (un sector que tant en mals temps com en bons, sempre està malament).

La necessària intervenció de l’Estat
Amb el crack del 29 no es van aplicar solucions fins la posada en marxa de la New Deal de Franklin i Eleonor Roosvelt 4 anys més tard (quan tot ja estava pràcticament perdut). Una iniciativa semblant a la que ara començarà a posar en marxa l’Administració Bush: la intervenció de l’Estat en els afers econòmics consistent en la injecció de 700 mil milions de dòlars (700.000.000.000$) a les entitats bancàries i les noves normes reguladores del mercat.
Aquesta iniciativa no sorprèn per innovadora, només posa de manifest el que els socialdemòcrates de veritat portem reclamant des de fa dècades. Per tant, la teoria neoliberal del lliure mercat ha quedat obsoleta. Ràpidament, els mateixos liberals han apuntat cap a tendències intervencionistes: la regulació i la intervenció de l’Estat en el mercat. Si el govern nord-americà hagués seguit amb la seva ideologia neoliberal, tindríem motius reals per preocupar-nos. Ens esperen temps difícils, però aquesta vegada, s’estan posant els mecanismes per no haver d’acabar com als anys 30, amb una Guerra Mundial.

Les hipoteques subprimes haurien d’haver estat substituïdes per microcrèdits. I els Estats haurien i hauran de regular la compravenda d’accions dels inversors privats, haurien i hauran de crear una regulació internacional del mercat capitalista. Haurien i hauran de crear més empreses públiques que competeixin amb les privades (de qualsevol sector), etc.

Construcció i finançament local
També voldria fer èmfasi en un altre tema lligat, evidentment, amb aquesta crisis. S’ha criticat molt que gran part del problema rau en la dependència de l’economia espanyola al sector de la construcció. Tothom convergeix en que aquest és un sector inestable i del que no pot dependre cap economia primermundista. Completament d’acord. Però el problema és estructural: el 50% de la població de Catalunya viu en municipis de menys de 40mil habitants. Municipis que no poden dependre del turisme ni d’indústries fortes (que alhora, continuen essent sectors inestables).

Posem el cas de Breda, per exemple. Un municipi de menys de 4mil habitants i 5Km2. No es pot dedicar a la pesca, doncs no té mar. La producció agrícola és mínima degut a la manca de terreny i que aquest ha estat un sector abandonat i delegat per tots els ens administratius. No es pot dedicar al turisme, doncs no té atractius turístics importants ni dels que se’n pugui extreure cap benefici, tenim un claustre romànic i el boom Ventdelplà però no aporten una quantitat significativa de diners al poble (tan sols algunes botigues i restaurants, bé per ells!). No és un bon lloc per a situar-hi indústries: no està en una bona situació geogràfica (per la seva orografia). No pot beneficiar-se de les tres vies importants properes, la C-35 i l’AP-7 estan en els termes municipals de Riells i Sant Feliu, tot i que Hostalric pot treure’n profit perquè és un nucli urbà travessat per aquestes carreteres; la C-25 (l’eix transversal) està a més de 15Km del nucli i, entremig, hi ha Arbúcies; el tren passa a 5km del poble, està al terme municipal de Riells i Viabrea i no hi ha cap sistema de comunicació fluïda entre el Breda i l’estació. I la poca població impedeix que empreses del sector serveis vulguin afincar-se al poble.
Llavors ens diuen que el futur passa per l’I+D: lamentablement, és impensable plantejar l’entrada d’una empresa d’investigació, recerca o desenvolupament en un poble com aquest (com tampoc anirà a Sant Hilari, Hostalric, o cap poble per l’estil).

Per tant, l’única solució que s’ha trobat és la construcció: necessitem alguna font d’ingressos (per insegura que sigui), necessitem créixer en població per accedir a tot de serveis que se’ns deneguen, etc. Gairebé tots els municipis d’aquesta mena (on hi ha el 50% de la població catalana) s’ha trobat amb aquest problema, i per això tots han apostat per la construcció. Si realment els diferents governs autonòmics, centrals i europeus haguessin volgut evitar que l’economia espanyola estigués basada en el “totxo”, haurien d’haver millorat el finançament local. Evitant d’aquesta manera l’especulació i el boom immobiliari.

Intercanvis internacionals
Els principals compradors de les exportacions espanyoles, per exemple, són països de la UE i els EEUU, per tant, comerciem en un mercat que pateix les mateixes problemàtiques. De tal manera que si països com Alemanya, França, Itàlia, Portugal o Regne Unit (el 58% de les exportacions espanyoles) pateixen crisis, com està passant, la nostra economia també se’n veurà perjudicada. Per tant, com en qualsevol inversor sabrà, s’ha d’apostar per mercats complementaris: si el principal país al que exportem és França, hem d’aconseguir que el segon sigui Marroc; si el segon és Alemanya, hem d’aconseguir que el tercer sigui Rússia; si el tercer és Portugal, el quart ha de ser Brasil, i així consecutivament. No podem dependre de la UE i els EEUU com a principal mercat, i menys si Espanya també en forma part.

S’haurà d’arribar a nous acords amb els mafiosos de l’OPEP o buscar altres vies per la compravenda de petroli, (com ja ha fet Zapatero negociant la compra de petroli amb Veneçuela), s’haurà de promoure el desenvolupament dels països africans per tenir nous mercats on exportar, s’ha d’aconseguir una situació estable a l’Orient Mitjà i a l’Àsia Central per poder fer intercanvis comercials a canvi de matèries primes, s’han d’aconseguir tractats de lliure comerç amb el Magreb africà, etc.

Amb vistes al futur
Per tant, per evitar una altra crisis com aquesta, l’economia catalana, espanyola i europea ha de passar per tres pilars fonamentals i fàcils d’aplicar: millor finançament local, regulació i intervenció de l’Estat en el Mercat i l’ajuda als països en vies de desenvolupament.

Aquestes mesures no són meves, lògicament. El finançament local és de pura lògica i ja ho demanen tots els alcaldes catalans. La intervenció de l’Estat és de Keynes i, altra vegada, el temps li dona la raó. I l’ajuda al desenvolpament ja ho varen inventar els americans; el Pla Marshall no era res més que això, ajudar a les nacions arruïnades de l’Europa dels anys 40, a canvi de tenir un mercat potent en el que exportar i vendre.

AKDOV vs. INITRAM

Temps era temps, hi havia dos imperis que es disputaven el poder del món: AKDOV i INITRAM. Els dos imperis portaven decennis lluitant per la seva supremacia sobre l’altre. Els dos jugaven al risk amb el planeta, amb les seves aliances i les seves guerres fora del seu territori per controlar quans més pams de terra millor.

AKDOV tenia diferents aliats, entre ells la república d’ADREB. El problema que tenia ADREB era que hi havia una regió que es volia independitzar: ARAL. Quan la petita regió d’ARAL va proclamar la seva independència, INITRAM la va acceptar-la i tothom va estar més content.

Per altra banda, INITRAM també tenia diferents aliats, entre ells la república d’AMOLOC. El problema que tenia AMOLOC era que hi havia una regió que es
volia independitzar: SILER. Quan la petita regió de SILER va proclamar la seva independència, AKDOV la va acceptar-la i tothom es va queixar i va començar
una guerra que recordava els pitjors temps del passat.

El problema va ser que INITRAM no volia reconèixer que AKDOV encara no estava derrotada i podia jugar al mateix joc.

El problema va ser que AKDOV pensava que INITRAM havia sentenciat un precedent amb la independència d’ARAL.

El problema va ser que els mateixos que defensaven la integritat territorial d’ADREB no volien reconèixer la d’AMOLOC.

El problema va ser que els mateixos que defensaven la independència d’ARAL, no volien reconèixer la de SILER.

El problema va ser que tots plegats eren una colla d’hipòcrites.

Si Kosovo va poder-se autoproclamar independent, també ho poden fer Ossètia del Sud i Abkhazia. Kosovo va sentenciar un precedent: ara tothom ha d’afeixugar.

Ja ho vaig escriure en un post del 27 de Març del 2007. No mencionava Ossètia del Sud, però si Abkhazia. I on ha passat el que vaig predir, (predicció més encertada que la de John Edwards...)

Ossètia: On són els defensors de Kosovo?

Al final ha començat l’esperat conflicte al Caucas. L’exèrcit del President de Geòrgia, el pro americà Mikhaïl Saakashivili, ha començat les hostilitats contra la població civil d’Ossètia del Sud. Això no és ni tan sols anecdòtic, hostilitats com aquestes es repeteixen freqüentment en aquesta regió. Però com que el discutible president georgià és aliat dels EEUU, ningú acostuma a dir-li res: ningú gosa enemistar-se amb l’Imperi.

Aquesta vegada, però, els russos han dit prou. Han dit que no toleraran més coaccions contra la població d’Ossètia. I han atacat alguns objectius militars de Tbilisi (la capital de Geòrgia). Acte seguit, el Parlament georgià ha declarat l'Estat de Guerra.

Després d’això, la comunitat internacional ha sortit ha fer una sèrie de declaracions (tan pràctics ells!) demanant la fi de les hostilitats i defensant la integritat territorial de Geòrgia. SI SENYOR! Els mateixos que van demanar la independència de Kosovo ara demanen la unitat de Geòrgia. Aquesta hipocresia només aconseguirà que a Rússia li comenci a pujar la mosca al nas: i amb raó.
Ossètia del Sud és un territori històricament rus que Lenin (aquell gran demòcrata admirat per la OTAN i els EEUU, pel que sembla ara per ara) va regalar a la República Socialista Soviètica de Geòrgia. El 90% de la població d’aquest petit territori ha accedit a la nacionalitat russa. Ossètia del Sud és una República de facto i vol deixar de ser-ho. Els ciutadans han aprovat en referèndum la seva voluntat de sortir de Geòrgia per annexionar-se a Rússia.

Quin problema hi ha? Per què no deixen que Ossètia o Abkhazia decideixin formar part d’un Estat o d’un altre?

Però el que més m’encurioseix: On són tots aquests que posaven el crit al cel perquè una colla d’exterroristes albanesos encara no tenien un altre Estat propi? On són la colla d’ignorants que tant admirava a la Gran Nació Kosovar?

Aquests han demostrat una vegada més que el tema de les nacions els hi importa una merda. Que l’únic que han estat fent ha estat llepar-li el cul als EEUU: a veure si algun criminal de guerra com Chenney o Rice s’implica amb la causa catalana.
Si estàveu amb Kosovo, amics independentistes, defenseu també el dret a l’autodeterminació d’Ossètia del Sud, Abkhazia, Transdnieper, etc.

Però és que sempre mola més defensar Kosovo o Txetxènia ¿no? Si els aliats d’en JB (Jorge Bush) van encaputxats, armats i es dediquen al tràfic d’armes, defensarem la seva lluita. Si per contra, són població civil que ha aprovat en referèndum la seva voluntat d’abandonar un Estat per formar part d’un altre els abandonarem a la seva sort.

Eh! Que se m’oblidava. La gran lluita dels defensors de les Nacions sense Estat no està ara per ara a Ossètia; està fent manifestacions per la independència del Tibet. Després que el Dalai Lama ja ha dit per enèsima vegada que no vol la independència i que els xinesos es mereixen uns Jocs Olímpics.

Dr. Karaditz: un nacionalista més

En els pronòstic per aquest 2008 (on deia que Edwards seria el candidat demòcrata a la Casa Blanca) vaig anunciar que hi haurien passos importants per a la definitiva adhesió de Sèrbia a la UE: ja els tenim!
- Els recents acords de la Unió amb Bòsnia-Herzegovina i Croàcia (perdó per la redundància) no podrien mantenir-se sense el beneplàcit de Sèrbia i la República Srbska de Bòsnia.
- El robatori de Kosovo (no de Kosova, com diuen els brillants losantos i pedrojotas de l'independentisme català) s’ha de compensar d’alguna manera.
- La victòria, per primera vegada, dels europeistes de Boris Tadic en el moment més difícil ha de servir per alguna cosa. Més, quan grans amics de Sèrbia com Solana i Ahtisaari han demanat el vot per ell.

El pas definitiu, però, l’ha donat Belgrad: la detenció de Karaditz és una magnífica notícia: era el 25% de les condicions que havien de complir els serbis per adherir-se a la UE. L’altre 25 ja l’han complert al regalar Kosovo a Albània i als EEUU (sort que després del fracàs de Versalles es va dir que ja no existiria la “pau dels vencedors”). Falta l’altre meitat: la detenció del també serbo-bosni Radko Mladic i que Tadic s’abaixi els pantalons perquè Solana es quedi tranquil, tot i que també es sospita que la condició final sigui que Kostunika li faci un favor a Carla del Ponte (Fiscal en cap del TPI per a l’Antiga Iugoslàvia), que diuen les males veus que no va ben servida.

La detenció de Karaditz podria alegrar més si no fos que amb l’edat que té poca cosa li faran. Recordem què va passar amb Milosevic i Pinochet. Estarà tancat fins que tingui alguna malaltia o el deixaran per la seva avançada edat. Total, què se li pot fer a un dels pitjors genocides del segle XX? (I això que el llistó estava molt alt!)

Però, enganxant amb el tema de Karaditz, volia incidir en una pregunta que alguns encara no s’atreveixen a contestar: Val la pena matar per una bandera o per posar una frontera més amunt o més avall?

Karaditz, Milosevic, Maroni, els EEUU, Israel, Hamás, ETA (i els que no la condemnen), la Constitució (i els que la defensen a ultrança) i un llarg etcètera diuen que sí: malauradament cap d’aquests m’acaben de fer el pes.

Suposo que dec ser un inadaptat. O que visc en un món fora de la realitat. Per això no entenc el valor d’un drap, d’un peatge o d’una cançó amb un ritme monòton. Si tanta gent està disposada a deixar-hi la vida serà perquè algun motiu tindran: una vida amb molt poques preocupacions, suposo.