Gran Via 553 (II part)

Continuo caminant. Passo per davant de l’institut Balmes (per què li diuen Balmes si està a Pau Claris?). Massa ties bones i cap de guapa. Per què totes me la recorden? Com més me la recorden, més malament em cauen. No me les miraré. Massa samarretes de Los Ramones i jaquetes de Pacha. Com les odio.

Per què si tampoc és tan guapa no en veig cap de millor? Per què cap té aquella llum a la mirada? Per què em costa més trobar la posició al llit quan dormo sol? Per què llegeixo deu vegades el seu nick del messenger per no dir-li res? Em moro de ganes de tenir algun tema per parlar amb ella. Encara serà pitjor.

Per què no he superat els 19 dies que diu Sabina? Per què m’identifico tant amb la cançó de Conchita? Si és un tema per nenes. Per què continuo sent l’home que caminaria 500milles per estar al seu costat? Per què no vaig escoltar abans aquella cançó de Sau?

Per què quan me la creuo em poso a tremolar? Per què em cabrejo? Sento ràbia. No vull saber res d’ella. No m’importa. Però mataria per ella. No vull que li passi res dolent. Vull que sigui feliç. Preferiria que fos al meu costat. Que el Febrer no hagués existit mai.

Per què escric això? Suposo que desitjo que ho llegeixi. No ho farà. Potser li acabo dient. La cagaré. Ella no m’ha estimat mai. Llavors per què sempre m’ho deia? Per què vaig aniquilar la meva vida per una mentida? Per què m’estic consumint per tornar-la a viure?

No vull. Per què no puc ser jo mateix qui dirigeixi la meva pròpia vida?

Gran Via 553

Baixo per Urgell. Les ulleres fan que sempre sembli que s’estigui ponent el sol; amb aquell color sèpia de fotografia antiga. No fa sol, però igualment no me les penso treure. Surto de no-sé-quin despatx. M’encenc un piti direcció Gran Via 553. Per quin collons de carrer estic passant ara? Ja he passat Casanovas, ara cap a la dreta o l’esquerra? Hòstia! Si saps de sobres que els senars estan a la part de dalt. Muntaner, MERDA, ja m’he passat, ara torna enrere. Mitja hora i encara no he pogut entregar l’escrit.

Tinc gana, però no menjaré. M’estic morint de set però prefereixo guardar-me l’euro pel tabac de demà. Fumo. Un altre. No vull fumar, tinc la boca pastosa i la llengua amb gust a nicotina. A veure si amb un altre se’m passa. Són les set i ja m’he fumat casi tot el paquet. I abans de dos quarts vull tornar al despatx.

No menjo, no bec, no penso; només fumo. I Camel, que els petes ja els vaig deixar fa temps. Potser m’aniria bé, no ho sé. No hi pensaré. Música, ja ni n’escolto, no tinc temps. Treballo. Encara no sé que hi pinto allà, cobro una merda, matino moltíssim, no aprenc res i no tinc cap motivació. Me’n fumaré un altre per celebrar la meva sort.

Arribo a Gran Via 553; quin edifici més ruïnós. Entrego l’escrit. Gràcies, adéu.
Patètic. Mitja hora per trobar un edifici i ja està. Entregar-lo i adéu. Ho has fet centenars de vegades. Què esperaves? És el que tocava. Per molt esforç que hi hagi, el resultat és el que saps que serà, o serà pitjor. Poques alegries positives et dona la vida. Això sí, estigues alerta perquè a la que et giris un segon tot el teu món es pot destruir: tot el que en una vida has anat construint, amb un segon pot desaparèixer. I torna a començar, i torna a cometre els mateixos errors. Suposo que això deu ser madurar. Saber que el teu món és només teu, i que tu n’has de ser l’únic responsable; perquè els socis d’aquesta ruïnosa empresa que és la vida t’abandonen a la mínima. I l’alcohol que continua sense solucionar-me els problemes.

Millor no fer plans pel futur. Millor no tenir esperances ni projectes; només d’aquesta manera veuràs com, al no haver intentat res, no ho podràs perdre. Si ho intentes, tornes a tenir la possibilitat perdre-ho tot. Gairebé 20 anys he tardat en veure això; que Rosseau mentia, i que tots estem sols. Tampoc espero res millor. Malgrat tot, continuo esperant; esperant saber què espero.

Eleccions 2008

Hem guanyat. Després d’unes eleccions tots diuen que han guanyat: es pot guanyar perquè tens més vots, perquè tens més escons o perquè aconsegueixes ser decisiu o formar govern. Aquesta vegada, els socialistes em tornat a guanyar en vots, en escons (a més a més, encara en sumem 5), i som els únics decisius.

Altres que també diuen que han guanyat (tot i que estan per sota del guanyador absolut i indiscutible) són el PP, que guanya vots i escons i UPyD, el partit de Rosa Díez, que entra al Congrés.

Altres, en canvi, no troben cap excusa per felicitar-se: CiU es manté en escons però perd vots i deixa de ser decisiu; el PNB perd un diputat i deixa de ser la força dominant a Euskadi; la Chunta i EA desapareixen de l’hemicicle (una pena ja que tenia dos diputats d’una talla indiscutible).

IU-ICV formaran part del grup mixt, una derrota importantíssima pels que són els hereus del PCE i del PSUC: les verdaderes víctimes del vot útil. Amb això si que lamento la forta bipolarització que està havent-hi; però o diuen cap on van o no els queda res més que mantenir-se amb aquests resultats.

Però analitzem la davallada d’Esquerra (ja que em temo que molts dels lectors són afins a aquest partit), els que ens acusen de d’haver-los robat vots. Els que no entenen que el PSC hagi pogut guanyar vots en un territori que creuen seu.
No entenen que potser el seu discurs no acaba d’encaixar. Que potser els resultats del 2004 van ser casuals: que només era un vot emprenyat. El vot dels qui creien que el PP tornaria a guanyar i llavors sí que voldríem la independència. Un vot “prestat” que no han sabut fer-se seu.
Però que els trens arribin tard, encara no ha comportat un procés secessionista, tal i com desitjaven els d’Esquerra. Que la seva ambigüitat d’estar al govern i a l’oposició alhora no convenç als ciutadans: que ho veiem com a pallassades de nens petits. No saben si són un partit de govern, o un d’aquells minoritaris que només pot pressionar al govern de tant en tant (com moltes CUP i altres partits petits). Que mai saps per on et sortiran; si buscant el millor pel país o el millor pel seu partit (que, com amb tots, no sempre és una decisió fàcil). Ells no ho tenen clar. No saben que són, ni que volen ser, ni on van ni on volen anar.

El que trobo absurd és que culpin als socialistes dels seus errors. No tenim els mateixos votants; aquesta mateixa llei electoral els va donar 8 escons fa quatre anys. Ells han perdut credibilitat, sumant-hi que potser és que el govern ho ha fet bé. No es vota a l’oposició, es vota en contra del govern, i el vot oficialista ha triomfat.

El sermó de Solana als serbis

Ferreres; EL PERIODICO DE CATALUNYA. 26/02/2008

Kosovo, primer precedent

Kosovo ja és una realitat; els principals líders i exguerrillers albano-kosovars ja han proclamat la independència recolzada pels seus amics Bush, Merkel, Brown i Sarkozy.

Espanya:
Però la notícia que sorprèn no és aquesta; Espanya (juntament amb Grècia, Xipre, Bulgària i Romania) s’ha negat a reconèixer el nou Estat. Posicionament durament criticat per els sectors nacionalistes i independentistes de l’Estat espanyol.

És lògic que CIU celebri la independència, doncs també recolza Israel; el que no és coherent, és que Esquerra també la recolzi quan el seu argumentari és “Som una Nació i tenim dret a decidir”. Kosovo no és una Nació: Kosovo està dins la Nació Sèrbia, poblada majoritàriament per immigrants de nacionalitat albanesa durant tot el segle XX. És aberrant que activistes que s’oposen a la colonització israeliana a Palestina, a l’ocupació marroquina del Sàhara Occidental; o l’etnocidi francès a la Catalunya Nord durant el segle XVIII i XIX ara recolzin als albano-kosovars.

No entenc a què ve aquest seguidisme de l’esquerra catalana a la política exterior dels EE.UU. En canvi sí que puc entendre que el govern espanyol (el que va retirar les tropes d’Iraq, va liderar la missió de pau al Líban, està lluitant per la incorporació de Turquia a la U.E., etc.) no s’hagi volgut alinear amb l’administració Bush.

Primer precedent històric:
A més a més, Kosovo és la primera regió que s’independitza al món després de la II Guerra Munidal. La descolonització va donar peu a desenes d’Estats a Àfrica i Àsia seguint les fronteres colonials; la desmembració de la URSS va donar peu a que les Repúbliques Soviètiques que la formaven s’independitzessin; la divisió de la República Txeca i Eslovàquia va ser una separació pacífica entre les dos repúbliques federades que formaven Txecoslovàquia; i els nous Estats dels Balcans no són res més que la secessió de les sis repúbliques que formaven Iugoslàvia (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Sèrbia, Montenegro i Macedònia) sense variar, pràcticament, les seves fronteres.

Per això, en el cas bosnià, es van haver de signar els Acords de Dayton, doncs la legalitat internacional no permet independències de regions així com així; encara que la divisió política i administrativa de Bòsnia-Herzegovina es pot considerar d’apartheid, de racista i d’absurda, era l’única solució legal per evitar el conflicte bèl·lic, i de moment, el sistema s’aguanta.

Però el precedent de Kosovo és perillosíssim; ara els musulmans, els croats i els serbis de Bòsnia, poden reclamar la independència de les seves regions (sobretot els serbis, que tenen una república pròpia dins d’aquest Estat), els albanesos de Macedònia també poden reclamar el mateix estatus legal que el que tenen els seus veïns kosovars, els serbis de la Krajina (Croàcia) ja tenen motius per separar-se, o els serbis de Mitrovica (Kosovo) també es poden independitzar i crear un Estat de 1200km², (la mateixa superfície que Osona).

Ara, els Estats Units, França, Alemanya, la UE i la OTAN no tenen excusa per boicotejar la independència d’Abkhazia, Osètia del Sud o Transdnieper (com estan fent). Des d’aquest Febrer tot si val, qui vulgui separar-se no ha de donar explicacions, aquí els jocs de preferir estar sol o annexionar-se amb el primer que passa és legal. I ja sabeu, els dolents, sigui on sigui, seran els de sempre.

La legislatura de la soledat

La victòria de l’europeista Boris Tadic, no fa res més que aïllar Sèrbia de la política internacional. Tadic, es va presentar sol, per primera vegada a les eleccions presidencials, sense el suport seu company de govern, Kostunica, del Partit Demòcrata de Sèrbia.

El primer ministre serbi, Vojislav Kostunica, no accepta el tractat de cooperació entre la UE i Belgrad. S’ha de recordar que el primer i el tercer partit al parlament serbi, s’estan inclinant, cada cop més, cap a Rússia; l’únic aliat que els hi queda. Si Tadic accepta el tractat de cooperació, deixa d’estar al govern, trenca relacions amb Rússia i perd Kosovo. Si deixa de banda les seves pretensions europeistes per no trencar la coalició de govern, perd la companyia dels seus votants i del seu partit, s’allunya de la Unió Europea i, igualment, perd Kosovo.

Què ha de fer el reelegit president de Sèrbia? Faci el que faci es quedarà sol i perdrà Kosovo. Només tindrà una sortida; la dimissió. Llavors li reconeixerem la gran tasca que va intentar fer, i que potser, per millorar l’estabilitat als Balcans, la independència de Kosovo no era necessària.

Boris Tadic

Sempre es recorda a les persones quan ja no hi són. I només llavors ens adonem que realment era gent necessària.

John Edwards

Vaig fallar la previsió. John Edwards abandona la campanya demòcrata. Però bé, ni Obama ni Clinton tenen fitxat a cap “vice”, i seria altament humiliant per qualsevol dels dos anar al darrera del guanyador. Per tant, continuo sense descartar la possibilitat d’Edwards d’anar a la candidatura demòcrata, en aquest cas, com a número dos del vencedor o vencedora. Recordo també, que fa mesos vaig dir que ni Royal ni Clinton tindrien possibilitats en els seus respectius països: amb la francesa ho vaig encertar... ja veurem que passa als Estats Units.

Hillary Clinton, només s’ha centrat en la Seguretat Social i Obama en els seus orígens. Edwards, al no ser ni massa dona, ni massa negre, ha hagut de treballar-se un programa, un programa que ja portava fa quatre anys, quan es presentava com a candidat (al final va acompanyar a Kerry a la carrera presidencial contra Cheney-Bush).

L’ex senador per Carolina del Nord ha promès que retirarà les tropes d’Iraq en els primers deu mesos de la seva presidència (mentre que Clinton va votar-hi a favor, i si s’ha desdit, ha sigut per interessos electorals, ja que durant el seu mandat a l'ombra, no semblava que li importès massa el tema aquest); ha elaborat un pla per reduir la pobresa en un terç al 2016 i totalment per al 2036 (tenint uns altres paràmetres per a comptabilitzar la pobresa, de tal manera que hi hauria 1milió de nord-americans més que entrarien en aquest pla); retirar les traves a l’avortament; que cada Estat legisli sobre el matrimoni homosexual; millorar les relacions bilaterals amb Rússia; universalització de la sanitat; crear habitatges per als més desafavorits en barris de classe mitja (que tots som iguals!); pagar llibres i matrícula als estudiants que treballin més de 10hores setmanals. Que la devolució d’Hisenda es correspongui amb el treball i no amb la riquesa (una proposta molt més intel·ligent, sensata i moral que la de cert candidat de “donar” 400€).

Que ingenu que vaig ser: un idealista amb un ideari que ja voldrien molts d’aquells que es fan dir “d’esquerres”, amb un programa pragmàtic i realista no té possibilitats ni a Estats Units ni enlloc.

Però reconec que té greus mancances: no és ni dona ni negre.

Prediccions per al 2008

- USA.: John Edwards candidat demòcrata a la presidència dels EE.UU.

- Amèrica: Dimissió de Rafael Correa a Equador.
- Amèrica: Reforma constitucional a Veneçuela .

- Espanya, eleccions 9-M: Zapatero guanya amb vots i amb escons.
- Catalunya, eleccions 9-M: Esquerra perd 2 o 3 diputats, el PP es manté amb 5 o 6 diputats, CiU es manté (potser en guanya 1 o 2) i ICV... vés a saber. El PSC torna a guanyar i aconseguirà el tercer diputat per Girona.

- U.E.: Bèlgica no es separa.

- Balcans: Primers passos seriosos per a la incorporació de Sèrbia a la UE.
- Balcans: Intervenció militar a Kosovo.

- Àfrica: Intervenció internacional a la guerra de Somàlia.

- Sud-est asiàtic: Restauració de la democràcia a Tailàndia.

- Àsia Central: Primers passos seriosos per a la democràcia al Kazakhstan i al Turkmenistan.

- Pacífic: Reconeixement d’Indonèsia com a futura potència mundial, juntament amb Xina, Brasil i l’Índia.

EL POBLE Nº1

JA HEM TRET EL PRIMER BUTLLETÍ DEL PSC-PM BREDA!!

És el primer, per tant, qualsevol crítica o suggeriment ens anirà bé.

Kosovo

Cartes al director d'EL PUNT, que no em van publicar.

He llegit vàries vegades en aquest diari mostres “d’enveja sana” per el procés d’independència de Kosovo. No s’ha de confondre la independència de la província sèrbia amb la de Catalunya o Euskadi: aquestes dues estan molt més legitimades (i no sóc independentista!).

La població no votarà la independència, serà el seu govern qui la declararà. Kosovo no ha existit mai com a ens polític o administratiu independent (fins al 1948, quan el govern iugoslau va concedir-li una autonomia dins de la República Iugoslava de Sèrbia). Kosovo no és una nació, ha sigut una regió constantment envaïda per turcs, serbis, grecs i, actualment, per albanesos. Els “kosovars” no tenen entitat nacional pròpia, de fet, aquest terme ni tan sols existeix; es parla de serbis i albanesos (o albano-kosovars). A més a més, aquesta regió balcànica és el bressol de la cultura sèrbia. La finalitat del procés secessionista no és crear una Nació, és: o bé annexionar-se a Albània o crear un segon Estat albanès.

L’interès de la comunitat internacional no és el del “dret moral” de les nacions a l’autodeterminació, és el de crear un enclau europeu per al tràfic d’armes i de drogues. Sorprèn, també, el paper pacificador que se li ha atribuït al nou president de Kosovo, Hashim Tachi; tenint en compte que ha sigut un destacat col·laborador de la màfia amb el tràfic d’armes i de drogues, líder de l’organització terrorista UÇK, assassí buscat per la CIA i la Interpol i estret col·laborador d’Al-Qaeda durant la guerra de Bòsnia i de Kosovo.

Imaginem que en una Catalunya independent, el Vallès i el Baix Llobregat decidissin independitzar-se fruit que la majoria de la població no és d’origen català (i no volguessin sentir-se’n). Llavors creessin guerrilles paramilitars per expulsar la població nativa i aconseguissin conformar el 90% de la població, el líder de l’exèrcit paramilitar accedís a la presidència i proclamés la independència d’aquesta regió catalana. Això no seria permissible, ni per els catalans, ni per ningú amb dos dits de front. Per què ho acceptem, llavors, amb Kosovo?

JUANCAR-I/07

Sembla ser que el nostre estimat (i constitucional) Rei està emprenyat. I no li falten motius, una sèrie d’eixelebrats, pinta-mones i dictadors populistes volen estorbar la necessària tasca del nostre cap d’Estat.

Aquests últims sis mesos no han sigut els millors pel nostre estimat (i constitucional) monarca. Les caricatures de mal gust amb postures immorals i, segurament, anticonstitucionals a la revista “El Jueves” han fet tremolar els ciments de la Corona i, per tant, de la unitat d’Espanya. Les cremades de fotos del nostre estimat (i constitucional) Cap d’Estat a Girona han intentat acabar amb la més important institució de la Nació, amb la única finalitat de trencar Espanya i dividir a tots els ciutadans. Afortunadament, els humoristes hauran de pagar 6.000€ i 2.700 més els terroristes que han cremat les fotos!

Joan Carles I, que és molt campechano, va dedicar dos dies d’intens treball a visitar les espanyolíssimes ciutats de Ceuta i Melilla, on va ser rebut i aclamat per tots els súbdits d’aquestes ciutats. Però no en va poder sortir ben parat; el malvat Rei de Marroc (a partir d’ara, enemic històric de la nostra Nació) va insultar-lo i va crear una crisi diplomàtica mai vista. I recordo que, segons la nova visió de la Constitució, qualsevol ofensa al nostre Rei (al qui devem lleialtat i servitud constitucional) és una ofensa a la nostra estimada (i constitucional) Nació i, per extensió, a tots i cadascun de nosaltres.

Per si no en tinguéssim poc amb els nostres enemics històrics, a la pugna per insultar i ofendre el monarca si suma l’insubmís veneçolà. ¿Qui s’ha cregut que és Hugo Chávez per insultar als qui van promoure un cop d’Estat contra ell? Això és la llibertat, poder fer un cop d’Estat entre dos potències democràtiques com EE.UU. i Espanya contra un dictador (que hagi sortit de les urnes no vol dir que sigui democràtic... I menys si és d'esquerres!). Però bé, amb la benevolència que caracteritza la sacra saga dels Borbons, Sa Majestat perdonarà la terrible ofensa si el President veneçolà demana disculpes.

A més a més, ara s’hi suma el tràgic divorci de la guapíssima Infanta Elena, a la qui no li faltaran pretendents, ja que la seva bellesa i (constitucional) sabiduria captiva a qualsevol home de bé. I, com a bons serfs de la Corona, hauríem de començar a remoure cel i terra fins que aconseguim enviar al cràpula de Jaime de Marichalar davant del Tribunal de la Inquisició (des d’ara Audiència Nacional) per heretge i republicà.

Sort que vivim en un Estat de Dret que garanteix la llibertat d’expressió, però no s’ha de confondre llibertat i llibertinatge. El llibertinatge i les ofenses les cometen els enemics de la Nació Espanyola com els dibuixants de “El Jueves”, els que cremen fotos del Rei i els caps d’Estat (legítims o no) que critiquen al nostre monarca. La llibertat d’expressió és dona, per exemple, quan un compatriota com Jiménez Losantos diu del Monarca: “Que abdiqui!”, “borratxo”, “inútil”, etc. Al monarca no li senta massa bé, però ha d’entendre que la Constitució garanteix la Llibertat d’Expressió per els espanyols de bé.

Un moderat

Europa 2020

L’any 1906 hi havia 24 Estats a Europa; cent anys després ja en són 47 (Turquia inclosa); en cent anys s’ha doblat. Val a dir, també, que dins de la UE no n’ha aparegut cap de nou, de fet, s’ha reunificat Alemanya. Igualment, però, no podem obviar l’inevitable; hi ha més de 15 regions* europees que volen crear un Estat propi.

Una sèrie d’analistes nord-americans especialitzats en Història Contemporània i Dret Internacional han fet un mapa de l’Europa del 2020. Hi ha regions de les que sembla inevitable la seva independència: Kosovo (Sèrbia), Transdniester (Moldàvia), Abkhàzia (Geòrgia) i Ossètia del Sud (Rússia). Però no tanquem els ulls a l’est, Bèlgica s’està apunt de partir en dos (Flandes i Valònia) i dins de la UE.
Si Kosovo s’independitza, no hi hauria motiu perquè Salt o Arbúcies també ho fessin, i si s’aconsegueix un divorci pacífic a Bèlgica dins la Unió Europea, no hi hauria motiu perquè Escòcia (Regne Unit), Còrsega (França), Euskadi o Catalunya (Espanya) aconseguissin el mateix.

L’efecte dominó afectarà a tot Europa: si Escòcia aconsegueix fer el referèndum (com tot apunta que passarà), Espanya no li podrà negar el dret a Euskadi a fer el mateix, i menys amb la insistència amb la que ho està demanant el Lehendakari del partit hegemònic d’aquesta Comunitat Autònoma (digues-li nació, digues-li com vulguis), ràpidament si sumarà Catalunya (amb moltes més possibilitats d’èxit), i continuarà per Còrsega i Sardenya.

La història recent i els moviments socials actuals demostren que aquestes independències estan al caure. El que em d’aconseguir (tant els independentistes com els unionistes) és assentar les bases per una ruptura o no ruptura pacífica; modificant constitucions i lleis de referèndum que ofereixin a les dos parts vies pacífiques i democràtiques per assumir la voluntat de la majoria de ciutadans. I, sobretot, fer pedagogia per evitar la ruptura de la nostra societat i evitar guerres i violència. Perquè hi ha una cosa que ens uneix, viure en pau.

*Les regions europees que volen/poden independitzar-se l'any 2020 segons l'estudi nord-americà són: Escòcia, Euskadi, Catalunya, Còrsega, Ossètia del Sud, Abkhàzia, Transdsniester, Kosovo, Nord de Xipre, Txetxènia.

Més difícil o tenen: Gal·les, Sardenya, Tirol del Sud, Nagorny-Xarabak, Kurdistan i Andalusia (??).

I la divisió de Bèlgica (Flandes i Valònia) i de Bòsnia-Herzegovina (República Srpska i Herzeg-Bosna).

Políticament correct@

Estic al nou pis de Barcelona relaxat actualitzant el bloc, que fa temps que no ho faig. Per què ho he de dir així si en realitat vull dir: estic tombat de puta mare al sofà i m’estic rallant...

Crítiques conflictives:
Avui m’han comentat que Eugeni d’Ors, l’escriptor modernista, havia col·laborat en el govern franquista (sens perjudici de qui cregui que durant aquella època Espanya va viure el major miracle econòmic, hi havia seguretat als carrers i vulgui reconèixer fites importants d’aquell llarg període com la creació de pantans, carreteres i la plena ocupació). Cosa que m’ha sorprès ja que desconeixia aquesta dada. Però respecto i tolero la seva decisió, tot i que crec que trenca bastant amb la imatge actual que tenim de molts escriptors catalanistes.
Per què ho he de dir així si en realitat vull dir: “M’he enterat que Eugeni d’Ors (escriptor que sempre sortia als llibres de text però del qual mai ens vàrem dignar a llegir res) va ostentar càrrecs amb Franco. Que curiós que els llibres de text pujolistes ometin la vida política dels nacionalistes catalans que van col·laborar amb els nazis i amb els feixistes: resulta que molts d’aquests pares del catalanisme (o que això ens havien venut) van estar al costat dels qui van acabar, no només amb les institucions pròpies de Catalunya, sinó també amb la cultura catalana."

Declaracions polítiques:
Hi ha un atemptat terrorista i els polítics han de dir “condemnem rotundament l’atemptat i esperem que la Justícia i les forces de seguretat actuïn amb la màxima rapidesa”. Per què no diuen el que pensen? “Ja n’estem farts de terrorismes, ens caguem en la mare de tota aquesta xusma que acaba amb la vida de gent i destrossa famílies, els desitgem el pitjor i esperem trobar-los per acabar amb la seva vida en mesura del que puguem”.

Descripcions:
El President de la Generalitat no té carisma i li costa contactar amb la gent, però el que importa és la feina feta. Digueu-ho sense pèls a la llengua: En Montilla és soso.

Posicionaments:
O per què he de dir: el debat identitari (tant per espanyols com per catalans i bascos) és un debat estèril que no ens porta enlloc. Quan és molt més breu i contundent dir: El debat identitari me la sua!

Reflexió:
Potser ens hauríem de replantejar el debat sobre les formalitats i allò políticament correcte. Més ben dit: PASSEM DE FORMALITATS i diguem allò que pensem tal i com ho pensem (sense faltar el respecte a ningú... ai!).

Els bons

Fotografia agafada sense permís de SEMANARIO SERBIO

A la foto un bosnià (de religió musulmana) agafant el cap d’un serbi recentment decapitat durant la guerra de Bòsnia (1992-1995). Segons l’opinió pública internacional i la premsa, el viu és la víctima dels malvats serbis, mentre que el decapitat és el genocida cruel. En una guerra com aquella no hi ha bons ni dolents, però sembla ser que encara ara no tothom ho ha assumit.

Ara els bosnians tenen un Estat propi (un Estat sense precedents històrics) on s’ha marginat als serbis i s’ha convertit en el refugi europeu d’organitzacions terroristes vinculades a Al-Qaeda. A Sèrbia encara se li regateja la seva sobirania sobre el seu territori perquè, segons paraules de Martti Ahtisaari, són culpables de TOT el que va passar durant la crisi dels Balcans.

Continuo sense entendre-ho...

Independència 2014

Tots els periodistes han saltat amb l’última profecia de Carod-Rovira (Vicepresident de la Generalitat, pels qui encara no sàpiguen que hi pinta aquest bon home al Govern). El nou profeta del catalanisme ha dit que Catalunya serà independent l’any 2014.

No ho acostumo a fer, però aquesta vegada li donaré la raó (sense que això serveixi de precedent). Catalunya té la possibilitat, a l’igual que Escòcia, de ser independent per aquestes dates. Per què?

El panorama internacional canviarà a partir del 2009, quan ni Bush ni Putin segueixin al poder: les lleis electorals nord-americanes i russes prohibeixen mandats més llargs de 8anys, i ambdós presidents hauran de celebrar eleccions l’any vinent. Això comportarà una manca de lideratge del G-8 i de la macropolítica en general. De tal manera que Sarkozy, Merkel i Hu Jintao (que duraran molts i molts anys) capitanejaran les cimeres internacionals i els nous líders d’EEUU i Rússia faran el possible per aliar-se amb aquests tres líders.

Un cop situats aquí, l’única premissa necessària seria que els demòcrates guanyessin les pròximes eleccions, o que el futur President republicà acceptés les imposicions del Congrés i del Senat, enlloc de vetar-les. Tot això per què? Els EEUU perdrien el monopoli de les relacions internacionals i França, juntament amb Alemanya i Gran Bretanya podrien agafar el relleu tant al G-8, com al Consell de Seguretat de l’ONU i, per extensió, a tot el món.

Si es donés aquesta circumstància, només caldria esperar que a Sarkozy se li passés la megalomania gaullista i es transformés en una megalomania hitleriana o europeista. El President francès acceptaria la construcció d’una Europa Federal sempre i quan França fos la que dirigís el carro. Evidentment, amb els pactes i tractats, s’aconseguiria que Alemanya, Itàlia i Gran Bretanya també acompanyessin a Sarkozy a governar Europa. De fet, això ja està començant a passar.

A la nova Europa, els Estats seran merament simbòlics, ja que hauran perdut la Sobirania: no hi haurà política monetària, agrària, militar ni exterior. Els Estats seran meres divisions administratives independents, però amb molt poc poder real (com s’està impulsant actualment). Arribats a aquest punt els ciutadans veuran que la unitat d’Espanya o la independència de Catalunya no tindrà cap més valor que l’emocional.

El valor emocional de la unitat o la independència passarà per diferents filtres: la voluntat dels catalans de més o menys autogovern, d’escollir entre República o Monarquia (tenint en compte que Joan Carles I difícilment continuarà al tro l’any 2014). I valoracions impossibles de fer ara que passaran per la situació actual de Catalunya, a més bonança més possibilitats de continuar a Espanya, si la cosa va malament ens faran creure que tot és culpa de Madrid. També dependrà de qui governi a Espanya i de quina campanya es promourà per recordar el tercer centenari de la monarquia borbònica i la pèrdua dels furs.

Una possible independència de Kosovo, el Quebec, Escòcia, l'entrada de Croàcia a la UE, la unificació d'Irlanda i altres casos podrien mobilitzar molt vot favorable a la independència ja que la lògica del "I per què nosaltres no?" és la que sempre ha regnat la Península Ibèrica.

Això pot semblar el conte de la lletera, però en el context internacional ja s’estan donant aquestes circumstàncies: no hi ha un relleu de lideratge a EEUU ni Rússia, mentre que Sarkozy i Merkel estan monopolitzant la política europea. I la construcció d’una Europa Federal ja està començant i s’espera que continuï endavant. En el context nacional, ja ens coneixem: ja sabem com actuem i per quina banda la cagaran els dos bàndols: i els del mig, serem els que rebrem tant d’un lloc com de l’altre.

En Navarra Blanco decide

"He intentado no frustrar sus ilusiones sino hacerlas realidad. No ha sido posible esta vez. Espero que con otra persona sea posible en un futuro próximo". -F. Puras-

El soviet suprem dirigit pel General José Blanco ha tornat a frustrar la militància socialista. La decisió de Ferraz de deslegitimar la voluntat del Partit Socialista navarrès no ha fet res més que recordar-nos la poca democràcia interna dels partits i el centralisme que encara existeix i persisteix a l’òrbita socialista.

Decisions com aquestes poden fer replantejar-se la militància a més d’un navarrès (de la mateixa manera que hagués pogut passar a Catalunya si el PSC hagués pactat amb CiU per imperatiu blanc) i, com s’ha vist, la del candidat a la presidència Fernando Puras. Això ens recorda la importància que té que el PSOE esdevingui d’una vegada un partit federal i federalista. De moment, amb el PSC es compleix, cosa que sempre alegra.

És cert que a Nafarroa a guanyat UPN en vots, i amb força diferència del segon, Na Bai, per tant, en un primer moment sempre s’ha de mirar que governi el més votat. Però si resulta que les esquerres (tot i ser tres formacions diferents) tenen 30mil vots més, és lògic que s’ajuntin; hi ha una ideologia d’esquerres a Nafarroa i s’ha de respectar. Seria un insult als votants d’esquerres que una d’aquestes formacions pactés o governés amb les dretes.

I va Pepiño Blanco, i no se li acudeix res més que frustrar als votants i militants del PSN ideant un pacte on Miguel Sanz continuï a la presidència de la comunitat foral amb el suport d’un PSN que ni tan sols podrà entrar al govern. És un pacte tant lamentable que em sorprèn que el qui dimiteixi sigui Puras i no Blanco.

71 Anys

El dimecres es va celebrar el 71è aniversari de l’alçament militar que va desencadenar la Guerra Civil Espanyola. Aquest mateix dia Ángel Acebes pul·lulava per terres catalanes i sortia a la llum el número 1.573 de “El Jueves” (que per cert, era 40 cèntims més car).

L’endemà, dia 19, omplia els diaris la dimissió de Josep Piqué de la presidència del PPC. El mateix dia per la tarda, el jutge Juan Del Olmo segrestava totes les edicions de “El Jueves” dels quioscos perquè es deuria excitar al veure a la Leti i el Príncep guanyant-se els 2.500€ que dona el govern per cada nou nascut.

La dreta espanyola ja ha expulsat al segon “moderat” (el primer era Jaume Matas, que va marxar del carrer Gènova al crit de Traïdor, Traïdor!). Acebes no busca el vot centrista català, busca els vots del PP de Badalona (d’aquí el meteòric ascens dins del partit de l’alcaldable badaloní Xavier García Albiol) i dels neonazis de Plataforma per Catalunya (PxC). L’extremadreta guanya vots a Catalunya però, lluny d’anar cap al segon partit de l’Estat, van cap a un partit minoritari de la plana de Vic. Sembla (i encara que ho sembli, ho és) Acebes no busca el vot de centre. L’experiment de Badalona no els hi va anar gens malament i ara busquen ampliar-ho a tota la zona, ja que el missatge anticatalà no enganxa aquí. El PPC podrà esdevenir en breu un partit racista/ xenòfob com el de Le Pen a França o com el cada cop més gran Vlaams Belang (partit separatista flamenc d’extremadreta).

D’altra banda, el jutge de l’Audiència Nacional Juan Del Olmo va segrestar “El Jueves”, això ens demostra que no només els conservadors del Tribunal Suprem encara viuen als 40’. Criticàvem la reacció dels islamistes radicals desprès de veure les caricatures de Mahoma; ara, en aquest país passa el mateix, no es pot criticar la sagrada (i constitucional) Monarquia borbònica. És un insult a la intel·ligència humana que una persona, per ser jutge, ministre o Papa em digui què puc llegir i què no. Afortunadament, aquest dimecres em vaig comprar la revista abans que els inquisidors la traguessin del mercat, de fet, tampoc em va semblar especialment irreverent el contingut de la revista. A més a més, no és la primera vegada que es veu el Príncep i Letizia Ortiz despullats ni al llit. I, si no em falla la memòria, fa uns mesos la Leti ens va ensenyar la seva roba més íntima, i no per això la van segrestar.

Suposo que tot plegat era per celebrar el 71è aniversari del cop d’Estat: Quina millor manera que recordant-nos l’etapa feixista del règim amb la radicalització del PP i amb la censura d’una revista satírica. Estic segur que Franco aplaudiria la decisió d’Acebes i de Del Olmo.

Bye, Bye, Josep (ara si!)

En Comas m'ha recordat que jo ja havia predit la desaparició de Josep Piqué del PP. Aquí us redirecciono a un post escrit el 29 d'Octubre de 2006 (abans de les eleccions autonòmiques).

Bye, Bye, Josep

Kosovo SI, Sàhara NO

Ara farà una setmana, va sortir als diaris que l’ONU renunciava a l’esperat referèndum per la independència del Sàhara Occidental. Deia que els sahrauis es conformessin amb una miqueta d’autonomia dins de l’Estat alauita.
És curiós que un organisme internacional que sempre ha intentat vetllar per la democratització de tots els països del món, ara accepti les demandes del tirà Mohamed VI. Sembla més fàcil desintegrar un Estat democràtic com Sèrbia que no una dictadura com la marroquina. Ahmed Bujari, representant del Polisari a l’ONU, comentava, davant de les recents negociacions entre aquest i Marroc que “els països que estan darrera d’una independència forçada a Kosovo són pràcticament els mateixos que estan en contra d’una independència del Sàhara Occidental”.

Hi ha desenes de casos de països/nacions/regions/colònies/digues-li com vulguis que es volen independitzar, però la UE i l'ONU només estan pendents de Kosovo; havent-hi molts altres països per solucionar. El cas de Kosovo ve arran de la desfragmentació de Iugoslàvia (1992-2000 i 2006) que va acabar al Maig de l’any passat quan es dissol la República de Sèrbia & Montenegro, amb la creació, ara si, de dos Estats independents. Al 2006 ja s’havien separat les sis repúbliques iugoslaves. Ja s’hauria d’haver acabat un conflicte de gairebé 20 anys. Però no! Continuaven quatre terroristes, amb el suport dels EEUU i la UE, demanant la secessió de Kosovo.

En canvi, els sahrauis, que estan demanant un referèndum des d’abans de la independència d’Espanya (1976), continuen esperant. Amb un punt en contra: la colonització marroquina d’aquell indret. De tal manera que en un hipotètic referèndum, sortís el NO a la independència.

Espanya té molt a dir sobre el tema Sahraui, però calla. L’Estat espanyol també té molt a dir sobre drets humans i democràcia al veí, però calla. Per què calla? Hi ha massa interessos econòmics a Marroc, a part de les ex colònies de Ceuta i Melilla, punt de conflicte històric entre els dos Estats. La última colònia africana depèn de les decisions de Marroc i del grau d’implicació d’Espanya, per tant, té molt poques possibilitats de fer un pas endavant cap a l’autodeterminació (on, per cert, també demanen poder escollir entre autonomia i independència). I vist el paper d’una ONU cada cop més absurda, els espera un futur molt penós... però bé, ningú vol fer un pas endavant.

Mohamed VI (Marroc), Bandera del Sàhara i Ban Ki-moon (ONU)/ Martti Ahtisaari (ONU), Bandera de Sèrbia i George Bush (EEUU)

En canvi als Balcans, una regió molt més incendiària que el nord d’Àfrica, s’està intentant provocar una guerra absurda per motius nacionalistes entre albanesos (aliats de la UE i els EEUU) i serbis (aliats de Rússia), total, a EEUU no li preocupa que hi hagi una guerra en mig dels països de la UE. Però el més fort, és que a Europa tampoc li preocupa. I lluny de passar a temes més importants com el del Sàhara, es dediquen a repartir-se aquesta província entre les grans potències.

Vist el que hi ha, o l’ONU es replanteja el seu paper i torna a l’esperit del 45 o es dissol i tot continuarà tal i com està anat actualment.

Pacte antinatural a Breda

A Arbúcies hi ha gent que s’enfila per les parets per el pacte ERC-CUPA-PSC; la gent s’emprenya i es discuteix pel tema. En canvi a Breda, lluny d’enfadar-nos, la gent assumeix la clara victòria de Jordi Iglesias. La mateixa nit electoral, els bredencs aguantàvem, amb el cap baix, la majoria absoluta de Convergència. No podíem fer-hi res... semblava que el poble havia parlat. Els funcionaris eren els que portaven el cap més baix, molts d’ells encara no l’han aixecat.
Desprès de la majoria absoluta, a ningú li va sorprendre que CiU volgués pactar amb Tots per Breda, i ningú va posar tampoc el crit al cel (tot i que són 2 sous innecessaris, que, evidentment, pagarà el poble) per un pacte antinatural.

L’any 1991, Jordi Iglesias va fundar un partits d’independents (SBVI) on comptava amb gent de tots els colors polítics per fer fora l’Albert Planasdemunt (que aquell any es presentava per CiU), la suma dels dos perdedors, SBVI i PSC va conduir a un canvi de govern. L’any 1995, Planasdemunt va muntar un partit d’independents, 11xBreda, per fer fora a l’alcalde convergent, Jordi Iglesias. No ho va aconseguir, Iglesias va treure majoria absoluta, tot i que va comptar amb Gabi Cotano (PSC) per formar govern. Al 1999 Planasdemunt no es va presentar; però es va presentar la Crida per Breda (-ERC-AM) per primera vegada, igualment CiU continuava amb majoria absoluta però, aquesta vegada, sense el suport del regidor del PSC. Al 2003 Planasdemunt es va tornar a presentar per acabar amb els 12 anys de Jordi Iglesias (8 d’ells amb majoria absoluta). Encara diuen que en aquelles eleccions estaven disposats a pactar (o donar suport) a la Crida, l’alternativa a CiU. Lluny de complir això, després de la moció de censura (2006) van governar els dos regidors de Tots per Breda amb els quatre de CiU. Ningú es va escandalitzar, ja que l’excusa era acabar amb Salvador Figueres, l’odi els va unir.

Ara no era en absolut necessari, però tot estava menjat i pactat a la moció de censura. CiU i Tots per Breda van pactar (sense haver-hi roda de conversacions amb els altres grups) i aquí es va acabar tot. Han pactat, sense donar explicacions al poble i sense definir res. La gent ho ha assumit com a quelcom natural ja que molts creuen que 8 regidors (en un consistori d’11) són representatius de la voluntat del poble. Això és fals! CiU només té el suport del 27% de la població i TxB el 12, junts són el 39%, només, que no és pas poc, però no és suficient per tenir majoria absolutíssima al consistori.

CiU i Tots per Breda han enganyat als seus votants. Com podem estar tranquils amb un govern que ja comença així?

Gràfica sobre els resultats electorals:

______________________________

Explicacions:

Vistes les crítiques rebudes, on em titllen de manipulador, incloc un altre formatge indicant els resultats segons els votants. La crítica del principi, però, venia del comentari que diu que CIU representa a tot el poble, cosa que és falsa. Només representa (que no està gens malament) el 40% dels vots emesos (27% de la població). És molt important aquesta precisió!

Igualment, això no varia la tesi inicial. CIU, amb un 40% dels vots emesos (no de la població) té majoria absoluta, i suman-t'hi TxB sumen un 58% dels vots, això si que és majoria, cert, però igualment continua sense representar el 50% de la població. Igualment, continuo criticant el pacte per antinatural (sobretot quan l'aritmètica electoral permet una majoria absoluta).

Sobre el total de vots emesos

Eleccions 27-M BREDA

Era escrit a les parets. Semblava que no podia ser. Era el nostre torn: Guanyarem!
Havíem escoltat centenars de vegades que donaríem la sorpresa. Que tindríem la clau... però al final res de res. EL REGIDOR que sempre ha tingut el PSC al consistori i poca cosa més.

Ens mantenim tant en nombre de regidors (1), com en vots (em passat de 220 a 221). El balanç és positiu, però no serveix de res. Tots per Breda (TpB), el partit fundat per el centrista- convergent- independent Albert Planasdemunt s’ha mantingut: tot i el tema urbanístic que ha portat aquest últim any. La Crida (Esquerra) s’ha fotut la gran hòstia: ha perdut 2 regidors, 300vots i la possibilitat de tornar al govern. I Jordi Iglesias (CiU) alcalde des de que tinc memòria ha guanyat amb majoria absoluta (6 regidors) i ha tret més vots que TpB, Crida i PSC junts.

Aquí em de fer una reflexió tots plegats. La Crida haurà de replantejar-se des de les sigles (passar a ser ERC) fins la llista. Salvador Figueres, cap de llista des de 1999 i alcalde del 2003 al 2006, haurà de renunciar (lamentablement) a tornar-se a presentar. Breda creu que és un mentider, Breda es pensa que aquest home ha robat, Breda no el vol. I encara que les dues primeres coses no siguin veritat, ens haurem d’adaptar tots a la realitat.
Planasdemunt (TpB) haurà de buscar un successor, algú que vulgui aguantar el partit (a poder ser, que no hagi viscut la guerra civil) o no tornar-lo a presentar. Igualment, ha perdut 100 vots: un partit que durant 3 eleccions (1995*, 2003) s’havia mantingut entre 492 i 494.
Els del PSC, doncs, no sé, em fet el que bonament em pogut. Si el resultat és aquest, no hi podem fer res. Potser no hauríem d’haver-nos ajuntat amb la Crida, no ho sé: però per coherència ideològica ens tocava. I segurament, serem tan burros que ho tornarem a fer.
Jordi Iglesias, doncs res a comentar. Ja ens vam felicitar i poca cosa més. Té majoria absoluta i no s’hi pot fer res. Ara deixarà de ser l’alcalde de Breda, per convertir-se en l’emperador Jordi V de Breda (i I de la Selva).

1) Jordi Iglesias (CIU), alcalde de tota la vida (1991-2003 i 2006-)i president del Consell Comarcal de la Selva. 6 regidors
2) Josep F. Garrido "Pepito" (PSC-PM). Que podem dir d'ell. Més que un candidat, un amic. 1 regidor
3) Albert Planasdemunt (TpB), alcalde (1983-1991) i regidor d'urbanisme (06-07). 2 regidors
4) Salvador Figueres (Crida), alcalde 2003-2006. Ningú li sap valorar la seva gestió. 2 regidors

Vull comentar, l’estranya lluita que hi ha hagut sempre entre les dues dretes de Breda. Arran de dos comentaris que m’han fet. En Jordi va fotre fora l’Albert (per això encara el vota molta gent), i l’Albert es presentava per recuperar el poder que l’hi havia tret en Jordi, normal. La gent encara recorda aquestes disputes de finals de segle i oblida que durant aquest últim any (06-07) han estat junts. En Jordi alcalde i l’Albert regidor d’urbanisme... I vull recordar també que durant aquest mesos de CiU-TpB s’han començat no-sé-quantes obres, i s’han concedit llicències a no-sé-quantes-més.

Ja posats a recordar, recordem que l’Iglesias, durant l’última majoria absoluta (99-03), va deixar un dèficit més gran que el del govern d’en Figueres. I que el seu cavall de batalla aquestes eleccions era la pujada d’impostos de l’esquerra; doncs des de que està al govern no els ha baixat!
____________________

* Al 1995, el partit de Planasdemunt es deia 11 x Breda

Reflexió des de la feina

Entre campanya i campanya, els diaris han trobat temps per publicar una noticia més pròpia del dia dels innocents.

El nostre amic, Javier Solana, ha rebut el premi Carlemany, condecoració que es dona als personatges que han contribuït d’una o altra manera a la Pau i a la Unió Europea. Matar iugoslaus és contribuir a la Pau, si senyor! És com si donessin un premi per la Pau a Tony Blair, Bill Clinton o Henry Kissinger... bé, de fet, aquests personatges també han rebut el mateix premi, igual que el Papa Joan Pau II, l’Euro i el Poble de Luxemburg. Altres personalitats espanyoles també van rebre, en el seu moment aquest premi, com el nostre estimat (i constitucional) Rei

Ara falta que n’hi donin un a Martti Ahtisaari (per sembrar la Pau a Sèrbia i Kosovo) i, per què no, a George W. Bush, per la seva lluita contra el terrorisme.

Proposo també, donar el premi a la seguretat viària a José María Aznar i a Farruquito. I al Papa el de la lluita contra la SIDA,

Tinc una pregunta per vostè, majestat!

El nou programa de TVE “Tengo una pregunta para usted” ja ha entrevistat al President del Govern i al cap de l’oposició. Dos personatges que s’han enfrontat a preguntes tan terribles com: “quan val cafè?” o “quan cobra vostè?”. Preguntes a les quals no van saber estar a l’altura.

Però s’han oblidat un tercer personatge important de la política espanyola. I per això proposo, aquí i ara, que entrevistin a Joan Carles I (Juanito pels amics). Això si, comprenc a TVE si no aconsegueixen trobar una data per fer-li l’entrevista: tots sabem que és un home que està molt enfeinat...

Seria interessant veure quin tipus de pregunta se li podria fer. M’he permès la llicència de formular unes preguntes [com ja va fer Donaire, en el seu blog “Tengo una pregunta para usted, señor Rajoy”].

- Quan es tornaran a convocar les oposicions a cap d’Estat? És que porto 23 anys estudiant i encara espero...

- Quan va ser l’última vegada que va parlar amb Jaime Peñafiel? Ja que és molt trist que tants anys d’amistat es trenquin per una tonteria.

- Pateix estrès postvacacional? És que com que tots som iguals en drets i deures, suposo que vostè també tindrà dret a unes merescudes vacances pagades.

- Va matar al seu germà sense voler? És que a Virgínia, un sudcoreà li va passar més o menys el mateix...

- Amb quina freqüència viatja a Aràbia Saudita? Perquè ja sabem que sempre serà rebut amb els braços oberts per el Sultà (amb els braços i uns sacs de bitllets buits que ha de tornar...).

- Com pot ser que una persona d’ascendència francesa, nascut a Itàlia i casat amb una grega arribi tant fàcilment a un càrrec de l’Administració? Llavors, com consideraria que ha arribat al poder: per nepotisme (del dictador) o per usurpació del tro (al seu pare)?

- Qui té més poder: Zapatero, Polanco, Botín o vostè? És que en una democràcia el representant del poble és qui n’hauria de tenir més: ni banquers, empresaris ni gent escollida a dit!

- Quina amistat tenien vostè i/o la Reina amb els sectors d’extrema dreta de l’exèrcit? Diuen que mantenien bones relacions durant l'any 80 i principis del 81...

- Per què no fa com Simeó de Bulgària: presentar-se a la presidència de la República i ser expulsat per corrupció?

_________________
REFLEXIÓ:Al bar que freqüento més, el TRENTA-TRES, té un cartell a la porta amb la foto del monarca al inrevés, i posa a sota “Els catalans no tenim Rei”. Els catalans i els espanyols sí que tenim Rei: aquest és el problema

La Independència de Kosovo

Ja ho ha fet. L’individu més estimat a Sèrbia ja ha obert la porta a la independència de Kosovo. Bravo!

Martti Ahtisaari ha obert una Caixa de Pandora perillosíssima a molts països del món. Comença per Kosovo, després els hi agafarà el “gustirrín” de destruir el poder de Belgrad i d’aquí dos anys la Voivodina serà un altre Estat independent. Vinga va!

Curiosament, el Sàhara Occidental no s’independitzarà de Marroc (quan hi ha molts més precedents i està molt més legitimat, l’últim a Timor Leste al 2001). Perquè? Doncs perquè la UE i els EUA no hi tenen cap interès allà, mentre que Sèrbia els hi fa nosa. Interessats!

I per què la regió de Transnístria no es podrà independitzar de Moldàvia quan ja porten dos referèndums guanyats? Doncs perquè seria el mateix que Kosovo, però enlloc de regalar una regió a Albània, li regalarien a Rússia... I allà la UE no estaria tan ben rebuda com a la província sèrbia. Aprofitats!

I per què no independitzen la república d’Abkhàzia? Doncs perquè Geòrgia és aliada dels EEUU. Corruptes!

I per què no el Kurdistan? Doncs perquè no en tenen prous per ficar-se amb Iran i Turquia. Covards!

O, ja posats, per què no a la Krajina (Croàcia) o a la República Srpska (Bòsnia-Herzegovina), o a la regió del nord de Kosovo (que tots sabem que ho han demanat)? Doncs perquè allà són de majoria sèrbia. Racistes!

Doncs bé, dedico aquest text dadaísta i enfadat a Martti Ahtisaari, Javier Solana (Mr. Pesc), l'Administració Bush i una ONU cega, sorda, muda i tonta, que no està donant el que s’esperava d’ella...

I recomanant a tots els marroquins d’Espanya que s’agrupin a una província: Sevilla, per exemple. Que facin fora a la població nativa, acabin sent el 90% de la població i ja podran independitzar la província, annexionar-se a Marroc i, a més a més, els espanyols semblaran els dolents de la pel·lícula. Que bé que funcionem!

Més dictadures

48 anys després continua el debat sobre Cuba. Sobre si és una dictadura tirànica, cruel i despietada que representa la fi de les llibertats dels països occidentals i, a voltes, de la cristiandat en general; i l’altre sector de si és el més poderós enemic dels EE.UU. i que ha marcat unes línies a seguir com si Fidel fòs un profeta contemporani.

No hem d’anar ni a un lloc ni a l’altre: Cuba és una dictadura, sí, no es celebren eleccions parlamentàries ni presidencials, cert. És més repressiva que alguns Estats democràtics, també. Però d’aquí a acusar-la d’una amenaça al planeta (com he arribat a escoltar) hi ha un abisme. D’altra banda, tampoc és la panacea dels problemes socials i econòmics del món, com no ho ha sigut cap sistema aplicable a la realitat.
Cuba (gràcies o malgrat a Fidel) és el país del Carib amb més qualitat de vida, té un Índex de Desenvolupament Humà molt alt, el 100% de la població té accés a la sanitat i a l’educació pública i de qualitat (quelcom essencial per el benestar d’un país)... Mentre que, encara que no ho sembli, hi ha democràcies que resulten més tiràniques, hi ha democràcies on hi ha fam, on hi ha guerra, on la població es sent amenaçada pel seu propi govern... I d’aquests no se’n parla mai.

Llavors, per què encara es debat sobre el règim cubà? Ho podria entendre si fos l’única dictadura del món, però n’hi ha moltes més. Descomptant els Estats en guerra, hi ha més de 30 països governats per un dictador, un tirà, un monarca absolut o un partit únic. Tenim els clàssics, malvats, cruels i més tirànics que ningú: Cuba, Corea del Nord, Síria i, a voltes, Bielorússia i Birmània. Llavors, ens oblidem del Marroc, Kazakhstan, l'Uzbekistan, Turkmenistan, Tadjikistan... que ens van de democràcies: però com que són aliats dels EE.UU., no els criticarem. L’Aràbia Saudita, Kuwait, Iemen, EAU, Oman, Pakistan...: que no s’amaguen de ser dictadures, però com que són aliats dels EE.UU., tampoc els criticarem. I tampoc oblidarem altres dictadures com Swazilàndia, Líbia, Zimbabwe, Guinea Equatorial, Eritrea, Fiji, Tailàndia, Butan, Brunei, Laos, Vietnam, Cambotja, Xina...

En canvi, la premsa es llueix criticant i titllant de dictatorials als governs de Veneçuela, Bolívia, Rússia, Sèrbia, Iran...

Si critiquem la dictadura cuba